El cel ennegrit comença a plorar,
i ens hem de refugiar en un portal fred. No sé en quin moment he començat a
riure per tot, a mirar-te com si de la lluna es tractés. En els teus ulls veig
l’escalfor del cafè de mitjanit que acostuma a acompanyar l’insomni d’algú a
qui li passen les hores volant.
Ens quedem callats un moment, el
temps suficient per mirar-nos als ulls i tornar a somriure. Sembla que clareja.
Miro el cel alhora que trec una mà on no hi ha sostre. Encara cauen gotes, però
ha afluixat.
Sortim corrents un darrere
l’altre i ens aturem a l’altra banda del carrer per recuperar l’alè. Tot
seguit, torna a ploure amb força, però no hi ha temps per tornar al portal.
Col·loques ambdues mans al meu rostre, movent el polze suaument resseguint les
galtes i m’apropes a tu. Instintivament, ens apropem tant que el soroll de les
gotes picant el terra se m’oblida, i quedem tots dos xops molt abans de poder
evitar-ho. Els nostres llavis se sumen en un petó dolç i lent. Tan i tan maco
que no li cal ni banda sonora, ni flors, ni públic.
Només tu i jo.
