domingo, 21 de marzo de 2021

entender

 ¿qué pasa cuando me dejas de mirar?

¿qué ocurre cuando tu mirada se anula

en el momento en que pronuncio “nosotros”

y tú solo te quedas ausente?

¿qué esperas de mi, mi amor,

cuando me dices que ya no puedes

seguir fingiendo que todo está bien

y comienzas a rimar excusas?


¿qué tengo que hacer para que el disco

siga girando eternamente en la misma

canción que me dedicabas mientras

me acariciabas la espalda desnuda

y me decías que ibas a armarte de valor?

¿dónde queda aquello que dijiste

y que sigue escrito en alguna parte

de mi lista de cosas a hacer?


¿cuántos poemas tengo que escribirte

implícitamente y a gritos, recordando

cada beso y cada caricia que compartimos?

¿cuántas veces vas a verbalizar que

debemos parar

de hacernos tanto daño?


¿cuándo vas a entender?

el mayor daño es

no

poder

tenerte


y a la vez

no

querer

soltarte

martes, 16 de marzo de 2021

gairebé

 estic cansada de dir que tot m’és igual, de fingir que tot està bé i no passa res

i de riure i somriure

com si no m’estigués ofegant en aquesta bola de sentiments que roda dins del meu cap des de fa mesos


estic farta de ser un excel.lent sense matrícula

i que tot el reconeixement que rebo és en va

perquè sempre és una altra persona la que puja al meu escenari i em pren el micròfon

una altra persona que s’emporta el premi


i, mentrestant, jo sec entre el públic

i aplaudeixo, i somric

i gairebé puc sentir com em torno pols entre tanta anècdota


gairebé puc escoltar el meu cor partir-se en dos, i en tres, i en mil trossos

gairebé puc sentir el pes del meu cap que em xiuxiueja “ja t’ho vaig avisar”

gairebé puc desfer-me de la teva carícia i del teu to de veu


però aquest gairebé, lluny de ser un camí d’una sola direcció constant, es torna un nus

i aquest nus em puja per l’esofag fins la gola, i no se’m treu


aquest nus que sembla tan tangible,

que està tan aprop i tan dins

és en realitat tot allò que no entenc


no entenc perquè és tot tan injust,

tan difícil i tan prohibit


no entenc perquè fa tan de mal

la ferida que porta nom i cognom,

llocs concrets i converses explícites,

cançons plenes de missatges

i tot allò que no es veu

però que gairebé hi és